La crisi ha creat un estat general d’inseguretat, por, angoixa, etc… uns estats emocionals que no ens ajuden gaire en el viure dia a dia, i si anem reforçant aquest estrès resultant, es pot arribar a tal desesperació que el retorn a l’estabilitat es fa més difícil, i ni els psicofàrmacs us porten a l’equilibri, en tot cas poden aconseguir que us sentiu en una millora parcial, que pot ajudar, però és el Ser en última instància el que ho aconsegueix, o sigui, la nostra disposició que ens motiva a trobar solucions en moments de dificultat.
La família i la crisi
Algunes famílies estaran en una situació precària, econòmicament parlant, i d’altres no tant, però la fòbia general la sentim per tot arreu. I tenint present que un nen petit és una “esponja”dels estats emocionals dels pares, fa què pensar en aquesta època.
Alguns fills es preocupen molt pels pares, i penso que no els hi pertoca, ja que pateixen en accés. Altres més grans, ja pre adolescents o adolescents poden comprendre millor la situació i es poden adaptar a certes mancances, però, tingueu cura que aquesta situació no els hi produeixi una tristesa o estrès extrem, per tant, s’ha d’estar atents per ajudar-los en el seu camí. El noi o noia ja té prou pressions internes pròpies de l’edat i necessita l’atenció dels seus pares.
Penso que l’únic positiu que pot tenir la crisi és que ens apropa més als valors essencials i no al hiper-consumisme de “utilitzar i tirar”. Aquesta opció la podem contemplar i alimentar als nostres fills, els quals, estan tan immersos al consum que sempre demanen estar a «l’última” en moda i en tecnologia, com a conseqüència els fa entrar en la roda de comprar innecessàriament, però per altra banda es fa necessari de compra’ls-hi perquè es vegin iguals que els seus companys. Doncs bé, la crisi dona el tomb, o així ho espero, a potenciar-nos més com a persones i a preparar-nos per sortir-nos d’aquesta situació d’alarma social.
Què podem fer ?
Dia a dia venen nens, adolescent i adults a la consulta, que directe o indirectament pateixen la crisi. L’abordatge terapèutic és diferent en cada cas, es clar, però el factor comú que aconsegueixo (salvant les diferències d’edats i certes alteracions que els acompanyen) és que transformin ràpidament el seu estat mental de desbordament i preocupacions cap a una disposició més equilibrada per buscar alternatives i/o solucions al conflicte.
Perquè una cosa és certa: amb un estat de confusió no podem trobar solucions satisfactòries, però quan pots estar en calma i equilibri, les idees positives venent a la ment com una cascada.
Els nens ho entenen molt be, i quan els hi ensenyo certs exercicis per calmar la ment, i unes directrius, mantenen una altra actitud enfront al problema i, moltes vegades, troben la solució per sí mateixos. D’aquesta manera els problemes que abans patien passen a ser reptes.
Per altra banda, els adolescents ja viuen la crisi amb més consciència, i quan els escolto, ressalten valors importants i no de consumisme, que és un tòpic que els hi posem massa sovint. Per tant, amb comprensió i diàleg són capaços d’adaptar-se, això sí, cercant les eines pròpies que utilitzen per tal transformació.
I els pares? Doncs penso que heu d’agafar molta força interna per abordar tants fronts. Heu de calmar el nen preocupat, i tenir l’actitud adequada per transmetre-li tranquil·litat i seguretat. Us puc dir que es pot aconseguir, encara que no sigui durant tot el dia, perquè les preocupacions vénen al cap, però sí en varis moments per estar positius i serens vers als vostres fills que us necessiten.
Així doncs, ens hem de posar les piles, i per fer-ho necessitem de la força interna. Així que no val a badar en moments difícils. Podem aconseguir-ho entre tots.
“La situació de canvi pot ser un procés dolorós ja que tanca unes portes conegudes, però s’ha d’acceptar i preparar-se per estar alerta quan s’obrin altres portes davant nostre”.
Psicòloga Vilanova i la Geltrú 